12 de gener. La ciutat cremada, d’Antoni Ribas, 1976. Censurada durant més d’un any, narra els fets succeïts a Barcelona des de la Guerra de Cuba fins a la Setmana Tràgica; de 1899 a 1909.
19 de gener. La teranyina, d’Antoni Verdaguer, 1990, sobre una novel·la de Jaume Cabré. Conflicte laboral a una fàbrica on fan uniformes militars per anar a la guerra del Marroc.
26 de gener. Vint anys no són res, de Joaquim Jordà, 2004. Reportatge sobre les vides, vint anys després, de diverses persones que a partir del conflicte laboral viscut a l’empresa Numax, van decidir apostar per una altra vida, una altra Transició…
Dimarts 25, a les 20h, Xerrada informativa sobre l’enduriment del codi penal a càrrec de Blanca i Meritxell (Advocades de CGT)
Divendres 28, a les 21,30h, Sopador Vegetarià pro biblioteca llibertària.
Exposició de publi-poemes durant tot el mes de Gener.
FITXES DEL MATERIAL: (Totes les pel·licules, a les 20h)
La ciutat cremada
Direcció: Antoni Ribas (1975-1976). 160 minuts.
Intèrprets: Rafael Anglada, Heribert Barrera, Josep Benet, Francisco Casares, Josep M. Castellet, Xabier Elorriaga, Núria Espert, Pau Garsaball, Teresa Gimpera, Alfred Lucchetti, José Luis López Vázquez, Adolfo Marsillach, Marta May, Jeannine Mestre, Ángela Molina, Ovidi Montllor, Miguel Porter, Montserrat Roig, Marina Rossell, Montserrat Salvador, Mary Santpere, Joan Manuel Serrat, Patty Shepard, Jordi Solé-Tura, Iván Tubau, José Vivó.
Guió: Antoni Ribas, Miquel Sanz. Fotografia: Teodoro Escamilla. Música: Manuel Valls i Gorina. Ambientació i decoració: Josep Massagué, Jordi Berenguer.
Narra els esdeveniments històrics que es produïren a Barcelona entre els anys 1899 i 1909; des de larribada dels soldats de la guerra colonial de Cuba fins al procés desclat popular que passà a la història com la Setmana Tràgica. Al voltant de la família Palau, mostra de la burgesia catalana i del desenvolupament econòmic de lèpoca, succeeixen els fets polítics i socials més rellevants del període.
Primer títol de la trilogia del director sobre la història de Catalunya del segle XX, que completà amb Victòria (1981-83) i Terra de canons (1993-2000). Emotiu film epicohistòric de ressonàncies catalanistes, que desbordà la seva condició de producte cinematogràfic, sobretot quan sestrenà, ja que es tractava del primer film en català de la Transició. Tingué alguns problemes amb la censura, que shavia de resituar en un Estat democràtic. Aquest decidit esperit de reivindicació catalanista i de recuperació de la reprimida memòria històrica es manifestà en el finançament del film (aportacions individuals i inversors populars). Molts dels inversors hi participaren com a actors, entre els quals destaquen: Alfons Carles Comín, Jordi Botja, Josep Benet, Montserrat Roig, Arnau Olivar, Marina Rossell ( ). La cinta aconseguí un èxit esclatant i provocà emoció entre els espectadors, a més de reflexions sobre els paral·lelismes històrics i polítics de les dues èpoques, la del film i la de lestrena. Lestrena al País Valencià i a les Illes Balears ocasionà alguns aldarulls, tot i que fou en castellà.
“La teranyina”(1990)
Direcció: Antoni Verdaguer.
Guió: Jaume Cabré (novel·la) i Jaume Fuster (guió). 140 minuts.
Actors: Jordi Dauder, Montse Guallar, Fernando Guillén, Anna Lizaran, Ramón Madaula, Sergi Mateu, Ovidi Montllor, Amparo Soler Leal.
Sinopsi: L’acció se situa el 1909, al voltant d’una important fàbrica tèxtil – “el Vapor Rigau”-, on fabriquen roba per als uniformes militars que han de portar aquells “reservistes” que són cridats a files per anar a lluitar al Marroc, excepte els que tenen prou diners per a pagar la quota i lliurar-se’n. El moment polític i social és delicat, i al Vapor Rigau encara més per les lluites internes familiars i la manera de portar els negocis d’en Julià Rigau, des de la mort del seu germà Francesc, que l’enfronta directament amb la seva germana Mercè i amb el gendre del germà mort, Enric Turmeda. Entre el nucli familiar dels Rigau, les ambicions dels altres industrials, les lluites i reivindicacions dels obrers i la situació politico-social del moment s’anirà texint una teranyina d’interessos, de conflictes, de passions, de lluites pel poder, de la qual serà molt difícil sortir.
–
Vint anys no són res(2004)
Director: Joaquim Jordà
Producció: Ovideo TV (2004). 117 minuts.
Guió: Joaquim Jordà i Laia Manresa
Fotografia: Carles Gusi
Muntatge: Núria Esquerra
Guanyadora del 2n Premi al millor documental al Festival Internacional de Cinema de Valladolid.
SINOPSI:
«Vint anys no són res» retroba els treballadors que van protagonitzar «Numax presenta»
Han passat més de vint anys des de Numax presenta , pel·lícula en què el cineasta Joaquim Jordà va rodar el procés de col·lectivització d’una fàbrica de material per a electrodomèstics propera a la Sagrada Família de Barcelona, però el director de De nens ha volgut posar un nom de bolero al film amb què retroba part dels treballadors que aleshores van protagonitzar una acció amb una consciència política bandejada pels pactes de la transició. Vint anys no són res es presenta aquest cap de setmana en la secció Tiempo de Historia de la 49a edició de la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid.
Fa 25 anys, els treballadors de Numax van demanar a Joaquim Jordà que fes de notari de la seva experiència: havien creat una cooperativa després d’una llarga lluita que va començar amb el seu tancament dins de la fàbrica quan els propietaris van anunciar que vendrien el solar i obririen una nova seu al Brasil. Al principi de Vint anys no són res, Jordà recupera una part de les imatges finals de Numax presenta en què els treballadors, durant una festa amb què s’acomiaden després d’haver decidit el tancament de la fàbrica, expliquen què els agradaria fer (o no fer) en el futur. Passats més de vint anys, malgrat que la realitat no s’hagi pogut correspondre amb els seus desigs i fins i tot que la seva existència estigui definida per alguna forma de renúncia, cadascú sembla haver trobat el seu lloc en el món i també la manera de continuar vivint amb un sentit de la dignitat. Entre els extreballadors de Numax potser a vegades s’apunta el desencís respecte a la manera en què va desenvolupar-se la transició política: els pactes entre els partits que van frustrar qualsevol desig revolucionari o, en tot cas, radicalment transformador de la societat pel que fa a les formes de producció i les condicions de vida laborals. Però Vint anys no són res no és un film carregat de nostàlgia, que també ho podria ser amb relació als anys de joventut. Ni tan sols és portador d’una queixa o d’una decepció. Sense renunciar a la mirada crítica i a la voluntat d’explicar d’una altra manera la història recent, en certa manera és un film esperançat sobre com una determinada experiència compartida pot convertir-se en un referent polític, moral i vital. Així, doncs, la col·lectivització de Numax no va ser un fracàs: tots els personatges senten que l’experiència va ser important i que, després de viure-la i aprendre’n, hi ha un cert sentit revolucionari que perdura. Poden exercir de mestres, taxistes, venedors i artesans. Poden haver-se refugiat en un lloc perdut de muntanya. En certa manera, tots han fet una revolució interna, un replantejament vital. Com també és el cas de l’advocat que, després de defensar els treballadors de Numax, va decidir fer realitat el desig de convertir-se en cuiner. És al restaurant d’aquest ex-advocat on Jordà ha reunit els antics companys (a qui entrevista i entre els quals provoca trobades que van creant una certa construcció narrativa) en un dinar carregat d’emotivitat. Abans, però, concentra l’atenció en la història d’una dona que, enmig d’un boirós paisatge fantasmagòric, evoca una part silenciada del seu passat. Un moment commovedor d’aquest film ple de respecte cap a l’aventura vital dels seus protagonistes.
